La pols del camí – Dust on the path

 

lapolsdelcamí

Amb la pols del camí s’han quedat els records,

aquells que vull esborrar, als que no torno.

El mestre zen diu: mira endavant,

el passat no serveix més que per lamentar-nos.

 

I així el cercle es clou, i s’inicia una nova etapa.

Miro enrere i només veig allò que vull veure.

Enfront meu, l’horitzó. En mi, el present.

Cloc els ulls i em sento viva, lleugera, lliure.

 

Laura Clemente.

 

Capvespre de tardor – Autumn sunset

rain-2092122_1280

 

La llum cau i tot esdevé en penombra,

la pluja colpeja suaument els vidres,

sensació d’ensomni i feixuguesa.

 

Però no puc ni vull tornar a casa encara.

La tarda s’allarga amb cafè, teatre i llibres.

És capvespre de tardor i malgrat tot, hi ha llum.

 

Laura Clemente.

 

 

Se’n va amb el vent

Se'n va amb el vent

 
 

 

 

 

 

Se’n va amb el vent
i queda encara el dolor
de la pèrdua i el comiat.

Una altra etapa
tot just ha començat
i davant, s’obren camins.

Contemplo l’horitzó,
m’escolto els batecs,
el temps s’atura.

Queda un gust agredolç
de llibertat amb solitud,
però s’ha de viure, sentir,

per poder comprendre
la situació i fer-la meva,
caminar al seu costat.

Laura Clemente.

Les dones trencades (I) – Broken women (I)

12-home-secrets-women-work-out-geber86

Treballes de nou a sis,
i després vols convertir-te

en princesa del gimnàs.

Vida grisa, com el cel al gener,
que acaba les tardes

entre quatre parets.

Homes musculats i narcisistes
t’envolten i tu vols destacar

pintant-te massa per a l’ocasió.

Mentre el que crida l’atenció
dels que t’agraden més

és l’espurna d’un somriure.

I tu ja no saps com fer-ho
perquè no hi ha llum a dins teu

i només atreus indesitjables.

Tornes a casa i tot és silenci,
et prepares un sopar de “single”

i et fas la mateixa pregunta de sempre

Per què haig d’estar sola?
Potser fas quelcom malament…

cerca al teu interior.

No ets tan superficial,
i no dones la imatge que vols.

Actua: encara estàs a temps.

Laura Clemente.

El mirall – The mirror

mirror

De vegades, m’ignoro
i deixo passar coses
que no poden ser oblidades.

Al mirall, trobo una imatge
diferent, que m’agrada
i em fa somriure des de dins.

La lluïsor als ulls retorna,
i la tristesa s’allunya
per temps indeterminat.

I no puc deixar escapar
l’oportunitat d’endinsar-me
a les profunditats de l’ésser.

Laura Clemente.